Amb el català sempre a l’UCI, hem après a conviure amb desenes de notícies sobre les causes i els efectes de la salut funesta de la llengua. La influència de les xarxes, l’escassa educació lectora o la ubiqüitat del castellà són invocats de manera recurrent en la temptativa d’explicar com es parla. I tanmateix, hi ha un element que s’analitza poc i que en canvi ocupa un percentatge notable del debat ciutadà: la llengua de les tertúlies. Qualsevol persona que escolti la ràdio coneix la figura de l’opinador-expert que un dia és orientalista, l’endemà sismòleg i l’altre analista esportiu. Ignoro si els tertulians encara són creadors d’opinió, però com hi ha món que són generadors de llenguatge. Tots hem enxampat el cunyat de torn reproduint els llocs comuns de les tertúlies amb les mateixes expressions. Perquè és sabut que hom no pot opositar a tertulià sense el domini d’un argot precís, un metallenguatge perfectament codificat curull de paraules comodí i tòpics de la mida de l’Aneto. No hi ha oient-de-tertúlia que no en conegui els greatest hits: les trampes al solitari, la roda del hàmster, les línies vermelles, la bola de vidre, les derivades, el momèntum, el tret al peu o la tempesta perfecta.
Aquesta setmana hem assistit per terra, mar i xarxa a la polèmica del decret òmnibus, que periodistes i tertulians han declinat amb un dels conceptes que fa més temps que potinegen: la batalla pel relat. Fins ara sabíem que per ser un tertulià halal no es pot dir senzillament “el discurs” del PSOE o “el posicionament” de Junts, convé parlar de “relat”. Recordo unes quantes assignatures i moltes hores a la facultat mirant d’escatir l’essència òntica del gènere relat en comparació amb la novel·la o la poesia. Característiques, extensió, tipus de narrador, tipologia de finals o fins i tot la pregunta de si calia dir-ne relat o conte. I em sap greu que en tertulianès s’hagi imposat la variant “relat” perquè, si en lloc de dir “el relat de Junts o dels socialistes”, parlessin del “conte de Junts” o “el conte del socialisme”, com a mínim tindríem el miratge de creure durant un instant que el gènere de la tertúlia també abraça la cultura. Ara, però, fa temps que la noció de relat està mutant i en la lògica del com-més-abstrús-millor l’Homo tertulianus ha incorporat una novetat: allà on abans parlaven de relat ara s’imposa dir-ne narrativa. La narrativa dels socialistes, la narrativa de Junts, la narrativa de Trump i avall que fa baixada. Hem doblat l’aposta. Si convenim que el relat és una de les expressions mínimes de la prosa, la narrativa és el marc, la totalitat; és el gènere que inclou el relat però també la novel·la, el dietarisme o qualsevol successió de fets que, narrats amb més o menys habilitat literària, no s’expressi en vers ni en forma teatral. A la velocitat que circulen els tòpics i en la mateixa escola del tot s’hi val, aviat començarem a sentir tertúlians que, en lloc del relat o la narrativa, dissertaran sobre la lírica, l’epopeia o la tragèdia àtica.
