Fa poc més d’un any, quan va acabar la roda de premsa de presentació de l’Any Guimerà, al solemne Palau Moja, una dona es va aixecar entre el públic. No era a la taula, amb l’alcalde del Vendrell, la directora de la Institució de les Lletres Catalanes i el comissari de l’efemèride, Ramon Bacardit, sinó a l’última fila. I es va alçar no per fer una pregunta a les autoritats, sinó per llançar un comentari, un dard, més aviat. L’espontània era ni més ni menys que Anna Rosa Cisquella, productora de Dagoll Dagom, sorpresa que la reposició de Mar i cel no figurés ni al dossier de premsa ni hagués estat objecte de cap esment per part dels promotors de l’Any Guimerà. “M’ha sobtat una mica que no hagueu posat en valor la feina que hem aportat a aquesta figura, a aquest literat, perquè totes les escoles, quan venen a veure Mar i cel, primer llegeixen Guimerà, […] i nosaltres pensàvem que amb aquesta coincidència tan fantàstica, que nosaltres en fem 50 i és el centenari de la mort de Guimerà… però hem quedat una mica submergits”, va dir Cisquella.
Un any després, quan la reposició de l’adaptació que la companyia va fer de l’obra de teatre parida per l’autor el 1888 ha registrat més de 120.000 espectadors al Teatre Victòria, amb ple cada nit des de setembre, i quan ha estat l’única obra del dramaturg que s’ha vist a la cartellera de Barcelona el 2024, la intervenció de Cisquella ens sembla una premonició. En total, més d’un milió de persones de diferents generacions han vist Mar i cel des que es va estrenar la primera producció del musical, el 1988.
Més enllà del musical, res. A Enric Gallén, professor de literatura catalana a la Universitat Pompeu Fabra i historiador de teatre, el sorprèn la dada. “Ni Lliure, ni TNC, ni Focus”, s’exclama. A banda de Mar i cel, el Versus Glòries va estrenar al setembre He mort el pop, una peça paròdica de Lluís-Anton Baulenas en la qual desconstrueix Mar i cel, Maria Rosa i Terra baixa. Hi ha hagut, diu, uns quants muntatges finançats pel Departament de Cultura que “no han arribat a Barcelona”, com Ra, ra, ra. Una mirada contemporània a Guimerà, escrit per Albert Pijuan, Albert Boronat i Xavier Sanjuan. “El 1974, quan va fer 50 anys de la seva mort, hi va haver un gran relleu, a diferència del que ha passat ara”, es lamenta Gallén.
Ara, He mort el pop torna al Versus (del 5 de febrer al 2 de març) i el TNC posa de llarg, a finals de mes, un Guimerà que no ha fet mai, ni cap recreació ni cap experiment. Es tracta de L’aranya, que Jordi Prat i Coll ha portat al seu terreny. Un muntatge de Sala Gran amb tots els ets i els uts, una història de botiguers de Barcelona de primers de segle XX emparentada amb l’Otel·lo de Shakespeare que el director gironí ha portat a casa seva i a una època més propera: 1968. Alhora, canvia els noms dels personatges: els protagonistes ja no són Gasparona, Tano i Peretó, sinó Rosa, Miquel i Pere Grau.
El documental
En aquest Any Guimerà que ha passat sense pena ni glòria, potser el més destacat, fora de l’àmbit acadèmic —on segons Gallén sí que s’han fet contribucions importants—, el més remarcable ha estat el documental Guimerà: el Nobel sense premi, emès a TV3 el 29 de desembre i que va registrar, en prime time, un 11,8% de share i 180.000 espectadors. Amb la boca petita, sense poder dir qui ho ha dit, més d’una persona consultada qualifica el producte televisiu de “provincià”, a banda de reincidir en aquesta obsessió catalana pel premi suec, de la qual Quim Monzó es va riure de manera brillant al conte ‘Davant del rei de Suècia’.
Jordi Marrugat, professor de la Universitat de Barcelona, data el principi de l’entestament l’any 1971, en un article de Joan Oliver en el qual, arran del Nobel a Pablo Neruda, diu que “els catalans necessitem un Nobel!” per aconseguir per la via directa el reconeixement internacional. El cert és que Guimerà, com s’esmenta a bastament al documental, va optar al guardó disset anys seguits, de 1904 a 1920, amb opcions reals en els primers envits i escasses un cop esclata la Primera Guerra Mundial. Alhora, desmunta el tòpic mastegat segons el qual el 1904 els suecs van donar el premi al seu traductor al castellà, el dramaturg José Echegaray, que el va compartir amb Frederic Mistral, després de la intermediació de la diplomàcia espanyola, que va impedir que el de Tenerife guanyés. “Si li haguessin donat el Nobel, com a Echegaray o a Jacinto Benavente, se’l faria com encara el fem?”, es pregunta Prat i Coll. I es respon ell mateix: “En ma vida he vist un Echegaray o un Benavente!”.
Gallén creu que el documental va estar bé, que el seu objectiu era arribar a un públic ampli, i ho va fer, però té unes observacions al respecte. Una és que no es posa en context la candidatura de Guimerà. A la mateixa època, dos candidats il·lustres tampoc no el van guanyar: Lev Tolstoi i Henrik Ibsen. I aquí va haver-hi moviments internacionals més greus i de més pes perquè el rus i el noruec se l’emportessin. De fet, el documental es basa en la investigació que el mateix Gallén i el catalanista suec Dan Nosell van publicar sota el títol Guimerà i el Premi Nobel (Puctum, 2012), i que, quan va sortir, “ningú no li va fer cas”.
“Després de 1913, ja és impossible que guanyi el Nobel”, remarca Gallén, perquè canvia l’estètica imperant i el dramaturg “ja no ofereix cap obra significativa”. Prat i Coll afegeix que “va anar tard perquè el seu romanticisme ja és caduc davant del naturalisme i el simbolisme imperants aleshores”.
Josep Maria Miró es pregunta: “Ha existit de debò l’Any Guimerà?”. El dramaturg, deixeble confés de l’autor de Maria Rosa i que ara estrena La majordoma al teatre Heartbreak Hotel, creu que, davant de l’efemèride nostrada, ens hauríem de fer les preguntes: “Si hagués estat l’any Calderón, Molière o Shakespeare, què hauria passat? Ha estat igual amb altres anys, amb figures tan destacades?”. Ell no ha tingut la sensació d’espetec, i creu que hauria calgut “més presència als escenaris, més publicacions”. “L’efemèride per ella mateixa no és res si no ens la reapropiem, si no tenim la possibilitat de tornar-nos a llegir culturalment”, observa.
El teatre complet
A Gallén l’estranya que, aprofitant el centenari, no s’hagi tirat endavant l’edició de tota la seva obra. El 2010, Blanca Llum Vidal va curar-ne la Poesia completa (Edicions de 1984). I el 2020, Arola va publicar un volum amb deu obres, entre les quals hi ha L’aranya, que ara Prat i Coll estrena al TNC. Són deu peces que no formen part del que el director anomena “el top 4″, que estaria format per Maria Rosa, Terra baixa, La filla del mar i Mar i cel. També hi és Sol solet, que Carlota Subirós va dirigir al Nacional el 2018 amb gran encert. La resta són La Boja, Mossèn Janot, La farsa, L’Eloi, La reina vella, La Baldirona, La reina jove i Sainet trist. Aquesta última, per a Prat i Coll, és especialment important, perquè “és una comèdia”, un gènere que Guimerà no va tocar gaire. “Tot i que al final mata la protagonista i es converteix en un dramón”, indica.
La qüestió, recorda Gallén, és que el corpus de Guimerà el formen una quarantena d’obres. “Hauria de ser una feina de país”, assegura. “Si l’any de la commemoració no s’aprofita per a això…”, afegeix. Per no tenir, no disposem ni d’un volum amb les peces més populars, com sí que passa amb Txékhov, de qui és fàcil trobar a les llibreries Quatre peces teatrals (Labutxaca, 2023), amb La gavina, L’oncle Vània, Tres germanes i El jardí dels cirerers.
Tot això serveix, entre d’altres coses, perquè professionals com Prat i Coll, quan li demanen que faci un Guimerà al TNC, pugui obrir nous camins i descobrir-nos meravelles com L’aranya. Sobretot quan els quatre textos canònics, en el que portem de segle XXI, ja els hem vist més d’una vegada als nostres escenaris. I destacaríem tres versions força diferents i reeixides de Terra baixa: la de Hasko Weber al Romea el 2009, amb en Manelic interpretat per Babou Cham; l’impressionant solo de Lluís Homar al Borràs de 2014, i la versió true crime de Pablo Ley i Carme Portaceli del 2023 al TNC, que va fer gira per Europa (Brussel·les, Orleans i Cluj).
Això no obstant, no s’ha aconseguit fer tornar Guimerà a Sud-amèrica, on, gràcies a Margarida Xirgu, va ser un autor molt important durant la primera meitat del segle XX. Gallén, per exemple, ha trobat una conferència virtual pronunciada al Casal Català de Buenos Aires en què una estudiosa relaciona Enrique Santos Discépolo, autor del famós tango Cambalache, amb el dramaturg català.
Aquest gener, sense anar més lluny, la Comedia Nacional de Montevideo és al Lliure amb El público, de Federico García Lorca. No hauria pogut fer el govern un esforç per dur Terra baixa (reconstrucció d’un crim) fins al riu de la Plata? “Això hauria de ser política de la Generalitat, fer coproduccions”, comenta Gallén.
El professor de la Pompeu creu que si ara mateix Guimerà no és tractat com un clàssic als teatres europeus, és perquè les traduccions que es van executar de les seves obres a primers de segle XX “no serveixen”. I això, apunta, que al dotzè Col·loqui Internacional Verdaguer, centrat enguany en el dramaturg, es van fer aportacions molt importants de part d’investigadors estrangers que “van mostrar el seu interès” en l’autor de Terra baixa.
És prou bo?
La pregunta que sobrevola la figura de Guimerà potser té a veure amb el caire únicament local, passades les dècades, de l’escriptor. És prou bo? És universal? Homar, al documental, diu que és “el nostre Shakespeare”. Miró no en té cap dubte. “És algú que reivindica la llengua, la teatralitat de la llengua”, diu. “És algú que dialoga amb el seu temps, amb les seves pulsions eròtiques, polítiques i ideològiques”, afegeix. I creu que moltes de les seves obres són ben actuals. “L’aranya, per exemple, anticipa la dissidència en el model social imperant”, assegura.
Josep Maria Benet i Jornet, pare de la dramatúrgia catalana actual, reivindicava sempre Guimerà. I, segons Miró, va estirar del seu fil, amb homenatges evidents a obres com Desig i Com dir-ho. “Si és un clàssic universal és perquè permet que altres autors hi transitin a sobre”, indica. A més, el gairebé 12% de share del documental vol dir, creu Miró, que “l’espectador de la seva obra hi és”, que encara ara és un escriptor que no ha passat de moda. El seu enterrament, el juliol del 1924, va ser un dels més multitudinaris que es recorden a Barcelona.
Prat i Coll considera que Guimerà és “molt bo en l’estructura”. Ell no ha llegit gaires dramaturgs que puguin posar deu persones en un àpat i que la cosa funcioni com passa en les seves obres. “És molt modern”, remarca.
En línies generals és així, però si anem al particular hi ha un aspecte que demostra que la història li ha passat per sobre, com a tots els clàssics anteriors. Tot i que molts dels seus protagonistes són dones, la seva visió no deixa de ser la preeminent fins aleshores, a diferència de Txékhov o Ibsen, que sí que entreveuen el canvi que vindrà i converteixen les dones en subjectes. Per això, per exemple, Prat i Coll ha fet uns canvis a L’aranya. Si al final del segon acte Guimerà no culmina la violació de Rosa per part de Grimau, el director sí. I, al final de la funció, si Guimerà deixa Rosa a casa, Prat i Coll munta Casa de nines, és a dir, que la protagonista, com la Nora, fot el camp amb un cop de porta. “Guimerà havia vist Ibsen”, s’excusa Prat i Coll.
En un article a Serra d’Or de març del 2024, l’actriu, directora i dramaturga Lara Díez Quintanilla deia: “Sovint em plantejo si Guimerà, alhora que defensa i reivindica la veu de les dones en les seves obres, no està, paradoxalment, legitimant de forma encoberta o inconscient la idea masclista que són el centre dels problemes i que, quan s’empoderen, es desencadena la tragèdia”.
