Llegeixo una fumada de mossèn Cinto en què es pregunta què diuen els ocells amb els seus cants. Per exemple. “El Gall es lleva de bon matí, mes no per seguir el consell de l’Oreneta i anar a Montserrat, sinó per a posar-se a baladrejar com una marmanyera de la plaça: —Jo só de Vic. Jo só de Vic. Com si se’ns donés alguna cosa que sia de Vic o de Girona”. Té raó el capellà poca-solta de Folgueroles. Al final queden les paraules i poc importa des d’on es pronunciïn. Les de Quimi Portet han anat a parar a un llibre, Cançons en bell llemosí (1987-2020), que publica La Segona Perifèria i del qual rebo l’encàrrec d’escatir de quin doll brollen, per dir-ho amb l’afectació romàntica que trobo que requereix l’ocasió. També sembla del mateix parer que Verdaguer l’escriptor Kiko Amat, que l’any 2018 va fer una molt bona entrevista a Portet. Té aquell deix característic de condescendència xarnega, més centrat en els deu anys d’estrella del rock en llengua de tots els espanyols que en la realitat de cantautor menestral català dels últims trenta. Context: el 1998, El Último de la Fila, un conjunt d’èxit panhispànic, es dissol, deixant sis discos i una col·lecció de royalties sucosos que han permès fer a Portet, més o menys, el que li ha donat la gana. En català. Això, segons Amat, és “replegar-se geogràficament i culturalment”. En fi. Però l’entrevista està molt bé.
Portet, una pàtria
Allà, a la revista Jot Down, el nostre autoproclamat Astre Intercomarcal és un “músic català i barceloní”. Però avui em rep al nucli històric de Vic, on viu i treballa des de fa dues dècades, i m’assalta una sensació molt forta de simbiosi i identificació del músic amb la ciutat. Inesperada, perquè res en la producció artística de Portet ens pot fer pensar en un vigatà il·lustre, com els que van aixecar un temple romà a partir d’un tros de roc. Context: en plena Renaixença, prohoms locals com, entre d’altres, el canonge Collell i el bisbe Morgades, van trobar al mig de Vic les restes exigües d’un temple del segle primer i van decidir reconstruir-lo des d’una esca minúscula. Amb molta voluntat, bastants diners i pedra de Folgueroles que van fer servir per erigir columnes règies i autodedicar-se-les. És el mètode que ha fet servir Portet per edificar la seva viganitat (que interpreto com la seva opció de fer arrelar una obra catalana), i me’l comença a explicar davant del vetust santuari, ara assetjat per les bastides com tots els llocs importants del país. Com el Camp Nou, com la Sagrada Família, com la mateixa Catalunya. Aquest to decadentista no és el seu, és el meu, però encara que això sigui un diàleg, soc jo qui escric, com escrivia Kiko Amat des del seu biaix canallita.
El to de Portet és el d’una persona optimista i entusiasta. “Seré castigat per ser tan feliç, però tot anirà bé”, li surt de cop una mica de culpa catòlica, “pensa que tinc un amic que em diu que a mi m’haurien de receptar depressius, en comptes d’antidepressius”. De fet, és conscient dels anticossos que poden despertar els seus energètics atacs de motivació, i els matisa de manera constant amb ironies i desinflades; una aversió profunda i saníssima a l’embafament i la transcendentalitat. “Tinc perfectament identificat l’instant en què vaig comença a ser feliç: tenia 15 anys i des de llavors no he deixat de ser-ho. És que el món és molt divertit! Tot fa riure”. Amb la bonhomia que el caracteritza, Portet refusa parlar de què va passar abans d’aquest moment d’epifania. Però després va aixecar el vol del niu familiar barceloní que havien establert els seus pares i va iniciar una vida nòmada. Ha viscut a tot arreu i les anècdotes que va deixant anar semblen certificar-ho. Fins que fa vint anys va tornar a Vic, el país dels avis, una mena d’Arcàdia encara que ens costi veure així l’estigmatitzada Comarquinal. Es va comprar un pis en un edifici històric del centre i inclús va arribar a ostentar el càrrec de president de la comunitat de veïns. “El llegat de la meva acció de govern va ser una taula de ping-pong”, que encara hi és, llampant, al pati d’accés a l’escala.
A dins de l’estança, en una sala modesta i acollidora com ell, hi ha llibres, guitarres i una mena de cabina negra insonoritzada per gravar veus, que és com tenir un TARDIS del Doctor Who al menjador. Dels instruments, està especialment cofoi d’una Gibson Les Paul que es va comprar a Londres el 1994 (“això sí que va ser un capritx”), i dels llibres m’ensenya la gramàtica de Jeroni Marvà amb què va aprendre català als llargs trajectes en bus per Espanya a les gires d’El Último. “Tothom estava de ressaca i jo vaig aprofitar per aprendre anglès amb una professora que vam llogar, llegir-me l’obra completa de Josep Pla i aprendre català. Pensa que a mi a l’escola no me’n van ensenyar. La llengua ho és tot”. Ara bé, “totes les generacions s’han pensat que eren la darrera, no és més que una vanitat”. Portet és un bibliòfil, amb un elegant exlibris etrusc que li va fer el Professore Graziani de Nàpols, i té especial predilecció per les gramàtiques, els idiomes i qualsevol cosa divulgativa que li desperti la curiositat. Ara llegeix Montaigne, en aquest francès prerevolucionari que sembla una mica català. Amb la segona cervesa m’animo a confessar-li que a mi El Último de la Fila no em va interessar mai gaire, per espanyols. I em disculpo perquè ara que els he escoltat de gran, doncs tampoc estaven tan malament. “No, si jo hauria fet com tu, però has de pensar que en formava part”. Incontestable, però li noto una mica de por del que pugui escriure i moltes ganes de complaure, com si fos més important la salut de la conversa que la veritat. Calla que no sigui així. S’ensuma les meves suspicàcies i matem el tema: “Mira, jo ja n’estava tip, de les gires de El Último. De fet, les coses són més simples, i aquella història es va acabar perquè jo vaig ser pare i tenir una nena és incompatible amb la vida a la carretera. Des de llavors, des que es va tancar aquella etapa de deu anys, només he agafat un avió dues vegades. Per anar a un casament al Marroc i a un enterrament a Eivissa”. Entesos. Context: ara, des de no fa gaire, Quimi Portet és un avi extraordinàriament dinàmic i atractiu, un poeta genial de la vida petita, que diu coses com que “és molt més divertit existir que desaparèixer”. El seu net viu a Taradell, a nou quilòmetres de Vic.
Portet, una poètica
Anem a dinar. Ens porta a un lloc que denomina fonda, però que és un restaurant molt cívic on es menja enraonadament bé. Darrere la taula hi ha un gran quadre amb una botifarra pintada que em serveix per no perdre de vista la trampa de Quimi Portet. Un parany molt ben orquestrat consistent a ocultar un artista colossal rere una façana d’afabilitat quotidiana. L’objectiu és sempre rebaixar l’ego i la grandiloqüència, però el botifarrot és allà, persistent. Passa una mica el mateix amb les cançons de Portet. M’admet que li agrada fer soroll i que les lletres despullades de la música, ara que tenim l’ocasió de llegir-les en el recolliment monacal del paper, no poden dissimular el que són: una poètica genuïna, un llenguatge que ens ha inoculat sense adonar-nos-en. Ell continua amb la tàctica de presentar-se com “lo bell carnisser”, un “guitarrista espaviladet”, “mig Verdaguer i mig Tarzan”, però el llibre fa perillar el seu característic vol per sota del radar i ja s’han sentit les primeres veus que reclamen un Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Seria una desgràcia, però difícilment s’hi podria argumentar en contra.
Busco una síntesi, un haiku que representi la manera com Portet ajunta les paraules, i li proposo: “Pasturarem entre els lliris / pels voltants de Sant Andreu, / pixant farem punteria amb els ninots de neu”. Una mica de pastoral bucòlica, un polsim de tradicionalitat irònica, un estirabot per desengreixar. És gairebé una fórmula magistral que podem trobar repetida en multitud d’ocasions, sobretot a partir del que autor i editor han batejat com a “segona època”, a partir del 2004 i el fals exili a Vic. Ens agrada com a exemple del “lirisme equívoc i tirant a bèstia”, i em confessa que aquesta escatologia alliberadora, tan catalana, ha estat un punt de fricció amb el surrealisme illenc de Joan Miquel Oliver, que és més eteri i menys aferrat a la merda de la muntanya catalana, que no fa pudor. També parlem de Sisa, d’Adrià Puntí o d’Albert Pla, però possiblement Oliver és amb qui ha trobat més confluència artística els últims temps. Jo continuo tenint com a disc preferit un d’anterior a aquesta època d’alta depuració d’estil, el Cançoner electromagnètic del 1999, i Portet em dona la raó, però només per fer-me sentir bé. Gràcies, Mestre.
“La sacralitat de la música s’ha perdut. Abans, quan teníem una vespino i quatre discos, la música era una cosa molt important i ara és una cosa més. Però a mi em motiva de fer un disc igual que el 1975″. Aquesta és la resposta, zigzaguejant, a la pregunta de si hi haurà més cançons de Portet, perquè no en tenim de noves des del 2018 i ens acaba de plantificar un “llegat” escrit. Però no vol sentir parlar de testaments. “A la meva edat, parlar de la mort és un tema patxanguero”.
Portet, una modèstia
A la cançó ‘Francesc Pujols’, Quimi Portet instaura una mena de cànon, una llista de grans noms vinculats a una tradició poètica i musical del país. De fet, de Pujols no li interessa la mística, com a d’altres, sinó l’anècdota, que sempre és més sucosa. “Som un país d’artistes educats en l’originalitat, el romanticisme i el voluntarisme i estem secretament orgullosos de no ser una cultura pràctica. Per això no hem desaparegut”. Aquesta llista no té cap sentit ni cohesió, i ell, naturalment, s’hi inclou. Hauríem de passar del Premi d’Honor i anar de pet a postular-nos pel Nobel. Tot anirà bé. T’estimo, truita.
Cançons en bell llemosí 1987-2020
La Segona Perifèria
Pròleg de Quim Monzó. Epíleg de Manolo García
312 pàgines. 23,90 euros
