Aen Bob Dylan When I paint my masterpiece no devia semblar-li una cançó important. Va cedir-ne l’estrena, el setembre de 1971, als col·legues de The Band, i mesos després va enterrar-ne una versió pròpia dins d’un greatest hits. Probablement en Sisa no la va conèixer a l’època. És una llàstima, aquelles aventures per Roma d’un artista convençut que un dia pintarà una obra que, de tan bona que serà, li canviarà la vida, potser haurien estat el bàlsam que necessitava… A principis dels setanta, el ciutadà Jaume Sisa i Mestres estava ingressant en l’edat adulta amb la carrera musical estancada. El single de 1968, L’home dibuixat, havia servit d’inici de carrera i l’experiment avantguardista de Música dispersa potser no estava pensat per a l’èxit comercial, però amb Orgia, el primer elapé, enregistrat a finals de 1970 i no distribuït fins a principis de 1972, havia arribat el desànim. No sortien bolos, ni mànager, ni cap discogràfica que volgués publicar-li cançons noves. El 1973, amb vint-i-cinc anys, llarg i prim, amb tofa arrissada i ulleres de cul de got, un cantautor sense públic torna a casa dels pares, al Poble-sec, i es posa a treballar en una companyia d’assegurances a la Gran Via… Some daaaaay everything is going to be different when I paaaaint my masterpiece.
Hi ha obres mestres que ho canvien tot. Què se n’hauria fet, d’en Jaume Sisa, si fa cinquanta anys no hagués publicat la seva cançó màgica? Podem imaginar un escenari on seguia component, però no transcendia l’underground; avui les seves cançons serien joies amagades dels setanta, perles en playlists de connoisseurs. Però va treure’s de la màniga una cançó travessadora de dècades. És possible apropar-nos al seu secret? ‘Qualsevol nit pot sortir el sol’ és un name dropping trepidant, un artefacte amb línia directa amb la infantesa perduda, una celebració de la cultura popular, un himne anarquista que amaga la munició sota una disfressa amabilíssima, però, sobretot, és una cançó per a tots els públics. La sensibilitat havia dirigit en Sisa abans, i el tornaria a dirigir després, per camins d’alt voltatge artístic però més minoritaris, però aquí li va ser cedida la vareta màgica del mainstream. És una màgia delicada, el prestidigitador avança per una corda fluixa: si ‘Qualsevol nit pot sortir el sol’ arriba a ser més ràpida, o més lenta, o més llarga, o més curta, si els músics que hi participen haguessin estat uns altres o si en Sisa l’hagués cantat lleugerament diferent, el miratge s’hauria evaporat i la cançó màgica hauria lliscat sense remei cap al cistell de les cançons mortals. Però premem play i ho notem: en aquella gravació va passar el que no passa gairebé mai.
Creu haver-la escrit mentre collia fruita a Lleida —jornaler amb guitarra i gravadora—, així ho va explicar a en Donat Putx al llibre-entrevista Jaume Sisa. El comptador d’estrelles (Empúries), i la va anar cantant en els pocs recitals que feia mentre buscava discogràfica. L’enumeració dels convidats i l’”oh, benvinguts, passeu, passeu” feien gràcia, però era una cançó més, ningú n’esperava gran cosa. Si repassava les cançons noves se sentia més orgullós d’’El setè cel’, ‘El fill del mestre’ o ‘Maria Lluna’, que li semblaven més serioses. La publicació de l’àlbum la va desencallar en Rafael Moll, melòman de vint i pocs del Guinardó, cul inquiet de l’underground barceloní, que des de l’obertura de Zeleste, la primavera del 73, s’havia anat guanyant la confiança del seu propietari, Víctor Jou, i ara estava exercint de director artístic de la sala. Eren ambiciosos, i aquesta va ser la sort d’en Sisa: entre en Jou i en Moll van convèncer en Claudi Martí, director de la discogràfica Edigsa, d’engegar el subsegell Zeleste/Edigsa. La sala nocturna volia traspassar les parets del carrer Argenteria, publicarien artistes còmplices i es convertirien en agència de management per representar-los. Amb els assumptes empresarials encarrilats, l’impetuós Moll comença a treballar per al seu nou artista, donant un sentit personalíssim i apassionat al càrrec de productor. A l’època el terme s’associava a tasques administratives, però en Moll va convertir-se en el col·laborador artístic que aquell cantautor solitari necessitava… Se’ls recorda enroscats en una conversa infinita, imaginant amb entusiasme com havien de ser les vuit cançons del disc. Cap dels dos era un gran instrumentista, teoritzaven, tenien opinions contundents, els hi anava la vida, ho tenien claríssim i la resta del món no hi entenia res. Que Déu els beneeixi.
Estaven en marxa, i en Moll va posar la seva agenda al servei de la causa. Reclutava músics que poguessin acompanyar en Sisa en directe en els dos entorns que dominava, la mateixa Zeleste i el conservatori del carrer Bruc. El so de ‘Qualsevol nit pot sortir el sol’ és fruit d’aquell càsting de músics que, durant els mesos anteriors a la gravació, s’influenciaven recíprocament mentre rodolaven a les palpentes cap a l’obra mestra. Què sona, exactament, dins de la cançó màgica? Poca cosa, de fet: amb entonació de rondallaire, la veu d’en Sisa es desplaça damunt del piano juganer d’en Jordi Vilaprinyó; la Dolors Palau i en Manel Joseph reforcen les tornades amb les seves veus, i el violí d’en Xavier Riba renova l’energia a partir de la tercera estrofa. En l’últim interludi instrumental, emulant una radionovel·la, sentim ambient de festa i un plop! d’ampolla de xampany.
En Vilaprinyó era un element extern, com a bon músic de conservatori tenia el seu projecte de rock simfònic, un grup anomenat Gòtic. Li van encarregar els arranjaments del disc o, dit d’una altra manera, que posés una mica d’ordre a la banda de directe —era un model de col·laboració habitual a l’Ona Laietana, on convivien músics virtuosos amb cantautors de coneixements musicals rudimentaris. Ell va ser el primer de gravar. M’imagino un vespre fred del febrer de 1975. Al control de l’antic estudi GEMA 2, al carrer Sardenya, el tècnic Ricard Casals comprova nivells a la taula de mescles. No és un desconegut: fa més de cinc anys que treballa a la casa —va debutar el 69, el dia que gravaven l’orquestra per al Festa Major de La Trinca—, va ser-hi a les sessions del Dioptria i de Música dispersa, i a aquestes altures ha treballat amb tothom, en Pi de la Serra, la Dharma, Ia i Batiste…. Al seu costat, en Moll i en Sisa conspiren i observen en Vilaprinyó a través del vidre. Dins la sala, el pianista seu davant d’un Yamaha gran cua i s’espera amb calma professional. Quan tot està preparat, el magnetòfon comença a gravar, li fan un senyal i es trenca el silenci. No hi ha claqueta que marqui el tempo, ni una maqueta prèvia que guiï. En Jordi Vilaprinyó es llança al buit amb un acord de do i ‘Qualsevol nit pot sortir el sol’ comença a existir.
Va tocar de memòria, mai n’ha escrit la partitura, i desplaça els dits per la taula del Fornet del carrer València on m’ha citat per demostrar que podria tornar-ho a fer ara mateix. També recorda que trepitjava tota l’estona el pedal celeste del Yamaha, el de l’esquerra, per atenuar el so. Naturalment en Sisa i en Moll devien estar amb el ganivet afilat vigilant que l’arranjador no els encolomés cap floritura: l’antiacademicisme era marca de la casa; la música massa ben tocada, vibracions sense ànima. Però el pianista va tenir la saviesa de posar-se al servei de la cançó, sense exhibicions. Signa tots els arranjaments del disc, però potser la seva feina brilla més en els temes menys de banda, la mateixa ‘Qualsevol nit’, la jazzística ‘Maniquí’ i la majestuosa ‘El setè cel’, en la qual va escriure un quartet de corda i toca el clavicèmbal. Amb en Sisa i en Moll sobrevolant-te no es devia treballar gaire tranquil: en un permís de la mili, per exemple, va descobrir que en Moll havia gravat un oboè salvatge i desafinadíssim al final de ‘Germà aire’… Però havia de ser així: per més que en Vilaprinyó fos l’arranjador, també era una baula d’una cadena on feia temps que hi havia altres forces en moviment, amb menys tècnica, més intuïtives, però igualment poderoses en el camí misteriós cap a l’obra mestra. La resta dels músics participants van ser una comunitat d’amics —van combinar-se de totes les maneres possibles en una constel·lació de pisos compartits— i van anar guanyant quatre duros que durant un temps va semblar que eren suficients.
Qui formava aquella comunitat? Al violinista Xavier Riba un germà gran li havia picat la porta de l’habitació d’adolescent. Tenia 15 anys i passava hores tocant, li agradava Raimon i improvisar damunt de ‘Honky Tonk Women’ dels Rollings. En Pau ja sortia als diaris, ja havia fet Dioptria, i aquell dia a l’habitació va cantar-li una melodieta —la, re, la, fa sostingut… Era un arranjament que en Xavier, germà petit, orgullós, va acabar gravant a ‘L’avioloncel’, del disc Jo, la donya i el gripau, de 1971. Va ser una primera incursió en el món d’en Pau Riba, que, a la llarga, va fer inevitable la trobada amb en Sisa. Després, durant aquells anys foscos anteriors a la màgia, va sorgir la idea que en Xavier acompanyés en Sisa en directe, i van muntar un repertori per a duo, amb guitarra i violí. És un moment decisiu: podríem establir que aquelles trobades entre en Sisa i en Riba són la llavor del procés que culmina en l’enregistrament de ‘Qualsevol nit’, però són més que això.
L’estil incipient del cantautor va experimentar una simbiosi amb el fraseig ple de sensibilitat d’aquell jove violinista. No és que s’entenguessin, és que, amb el seu violí, en Xavier Riba va ajudar en Sisa a completar la seva identitat musical. Potser cap instrumentista ha comprès tant com el jove Riba l’amor del cantautor per l’espontaneïtat, la seva lucidesa conceptual combinada amb la fascinació per l’execució poèticament imperfecta… Però perquè aflorés l’ànima definitiva de la banda, faltava que s’hi incorporessin la Dolors Palau, jove de Campdevànol amb orella privilegiada, registre de soprano i innocència psicodèlica, i el percussionista cantaire Manel Joseph, habitual de Zeleste, que havia tocat amb en Pau Riba en l’època de Jo, la donya i el gripau. A YouTube es pot comprovar la química de la comunitat que es gestava, en l’obertura del documental que en Francesc Bellmunt va rodar al Canet Rock de 1975. La història és coneguda: ‘Qualsevol nit pot sortir el sol’ just feia setmanes que s’havia publicat i la Dirección General de Seguridad havia prohibit l’actuació d’en Sisa per unes declaracions de caire anarquista a Fotogramas. Quan el festival s’havia acabat i s’estava fent de dia, el trio Sisa-Riba-Palau va interpretar ‘El setè cel’ furtivament, en una rotllana improvisada que sembla una escena religiosa. Fa vint anys es deia fer un Blogothèque, avui seria un Tiny Desk delicat i emocionant.
Sortint de l’A-2 a l’altura del Bruc, una carretera voreja el límit occidental de Montserrat. Bages endins, en una masia centenària de Sant Salvador de Guardiola, hi ha el temple budista Kadampa, on la Dolors Palau fa anys que hi passa temporades. Treiem els coixins de les cadires, xops de la pluja d’ahir, i bevem te amb gingebre. Tenia dinou anys, potser vint, feia primer d’harmonia al carrer Bruc i els diumenges a la tarda anava a casa d’un amic i cantaven de tot, dels Beatles al repertori kumbaià. En Moll —sempre en Moll— va aparèixer en una d’aquelles trobades i li va parlar d’un cantautor que buscava corista; dies després en Sisa va presentar-se amb guitarra al pis que la Dolors compartia amb altres noies al carrer Nàpols, i van cantar junts per primera vegada, improvisant. Després tot va anar molt ràpid: li van enviar una partitura, es va aprendre la melodia… El dia que —sempre forçada en el registre més agut per requeriment innegociable d’en Sisa— va gravar la veu en les tornades de ‘Qualsevol nit pot sortir el sol’, potser era la segona vegada a la vida que veia el cantautor. Recorda la impressió de trepitjar un estudi, la foscor de la sala a GEMA 2, la microfonia intimidant i l’alleujament quan va descobrir en Moll i en Sisa saludant-la riallers des de l’altra banda del vidre. Ho havien preparat tot perquè la Dolors cantés sobre una gravació prèvia, aquell piano inicial d’en Vilaprinyó damunt del qual en Sisa ja havia gravat la veu principal. En Moll manava, suggeria, feia repetir les preses o les donava per bones. Després de pocs minuts ho tenien.
L’estrena d’aquella cançó els va canviar les vides. A en Sisa, evidentment, se li va desbloquejar la carrera. Al Canet Rock va plorar mentre sentia els 25.000 assistents cantant ‘Qualsevol nit pot sortir el sol’ després que anunciessin que no podria actuar. La Dolors s’havia tret magisteri sense vocació i ara formava part de la banda d’un cantautor que, al galop d’una cançó màgica, s’estava convertint en un personatge famós; havia estudiat guitarra clàssica i ara estava envoltada de gent que, sense haver estudiat gairebé res, sabia fer moltes coses. Va deixar el conservatori i, per arrodonir-se el sou, feia de professora a l’escola de música de Zeleste. De bolo en bolo, dalt d’una furgoneta tronada va aprendre que només podia acceptar els porros que li passava en Manel Joseph després d’actuar, mai abans, i com que en Sisa, millor o pitjor, ja tocava la guitarra, es va acostumar —i allò li marcaria la vida— que el seu instrument de directe fos la flauta dolça. Un altre YouTube: és una nit qualsevol a Zeleste. A l’escenari hi ha en Sisa, amb americana blava, corbatí negre, faixa de la senyera i Telecaster groga, en Manel Joseph a les congues, el baixista Paco Pi i la Dolors. Toquen ‘Qualsevol nit pot sortir el sol’ amb l’energia reservada a les cançons acabades d’estrenar, és la millor interpretació en directe que n’he vist. Als interludis entre estrofes, cobrint l’absència del piano d’en Vilaprinyó, la Dolors, a mig camí entre el cantant de Jethro Tull i una pedagoga catalana progre, toca una flauta bucòlica.
El so de la banda que van ser queda especialment recollit en el disc de 1976, Galeta galàctica. L’èxit els va mantenir junts durant tres o quatre anys, fins que el cantautor va tenir ganes de fer canvis. Després de ‘Qualsevol nit pot sortir el sol’ en Sisa havia recollit el guant a la vareta màgica del mainstream i ja no es va aturar: La catedral, els musicals amb Dagoll Dagom, Transcantautor, Ricardo Solfa, Visca la llibertat… La cançó màgica li havia disparat la carrera i ell hi va correspondre amb un torrent d’imaginació i quatre dècades d’una obra tensa que va tancar amb Malalts del cel, de 2016, un disc immens dedicat, precisament, als camarades dels anys de Zeleste. Per la seva part, en Manel Joseph va regnar en les festes majors dels vuitanta com el frontman salsero i carismàtic de l’Orquestra Plateria, i en Xavier Riba i la Dolors Palau, després de diversos projectes de subsistència i un temps ressituant-se, van posar-se seriosos en l’estudi dels seus instruments. S’han jubilat fa poc: ella ha estat vint-i-cinc anys professora de flauta travessera al Conservatori de Sabadell; ell, violinista a l’Orquestra Simfònica del Vallès més de trenta.
Per acabar, dues històries de funerals, inevitables quan les cançons comencen a fer mig segle. Quan en Pau Riba va morir, en Xavier va decidir que a la cerimònia tocaria la melodia de ‘L’avioloncel’: la primera cosa que havien fet junts també seria l’última. Tota una vida de violinista professional feia pensar que li seria fàcil recuperar el vell arranjament, però va descobrir que, si el tocava amb tota la tècnica adquirida, no sonava a Jo, la donya i el gripau. Si volia fer-ho bé, havia de fer marxa enrere, desaprendre. “La veritable innocència és la que conquerim quan som adults” és una màxima habitual del Sisa retirat, convertit avui en savi de conversa fonda i generosa. Potser és una idea important per entendre la cançó màgica i, de fet, el conjunt de la seva obra… En Rafael Moll va morir un any llarg després d’en Pau, el desembre de 2023. En el comiat, al Teatre de la Gleva, la banda es va retrobar. La Dolors Palau no s’ha prodigat en l’ambient dels antics companys de Zeleste, va canviar de món i no va mirar enrere. Conscient que el seu vell amic cantautor sempre ha tingut problemes de vista i que, amb els anys, ha acabat veient-hi molt poc, quan aquell migdia a La Gleva va anar a saludar-lo, mentre s’hi apropava va preguntar-li: “Jaume, que em coneixes?”, i en Sisa va respondre: “Sí, per la veu”.
